Recomanacions terapèutiques

Envelliment patològic

L’envelliment per si, té associats una sèrie de canvis que es produeixen com a conseqüència del desenvolupament biològic de l’organisme. Aquests canvis, poden presentar una gran variabilitat entre les  persones. No obstant, sovint poden experimentar-se com un procés de pèrdua i generar un dol al voltant d’aquesta. De la mateixa manera que hi ha persones que s’adapten (estratègies compensatòries) algunes persones no duen a terme un bon ajustament psicològic. Això pot implicar modificacions al comportament (confinament domiciliar, per exemple.) i alteracions en la esfera social (aïllament).

Afrontament davant la situació de malaltia

La persona gran freqüentment ha anat experimentant situacions de pèrdua funcional i d’autonomia personal per diversos motius,  com es comenta en els apartats anteriors. Quan s’afegeix una situació de malaltia, la persona gran incrementa encara més la seva percepció de dependència. A diferència d’un adult jove, no sempre integrarà l’experiència com un esdeveniment transitori, del qual es recuperarà. Per contra, és previsible que es generin pensaments del tipus “ja no serveixo”, “em convertiré en una càrrega” o “sóc inútil”.

Davant d’aquest context es pot esperar una resposta d’ansietat per part de la persona malalta. D’una banda, la pròpia malaltia, el malestar, i la pressió ambiental en general posen a la persona en alerta. D’altra, la seva configuració personal, el seu bagatge experiencial en quant a esdeveniments estressants a la vida o la capacitat per dur a terme estratègies compensadores, determinaran el nivell d’ansietat que es produeix finalment.

 

Suport al desenvolupament d’estratègies d’afrontament centrades en el problema i no en l’emoció

Existeix força consens a l’hora d’establir que la conducta humana és funció de les característiques personals, de la història de vida de cada persona (i les seves experiències prèvies) i de les pressions que l’ambient exerceix sobre ella. Davant el procés d’envelliment, especialment quan hi ha afectació per malalties, les característiques individuals determinen que la persona dugui a terme estratègies d’afrontament per a regular la pèrdua.

Aquestes estratègies poden estar centrades en les emocions que generen les pèrdues, motivades generalment a disminuir la intensitat d’aquestes o a fer-les desaparèixer. Per exemple, una persona que gaudia molt fent llargs passejos deixa de sortir a caminar per evitar la frustració que sent al no poder recórrer la distància que recorria abans. Aquest tipus d’estratègia es mostra més contraproduent, en no estar gestionant la situació que genera l’emoció i, al mateix temps, estar contribuint a perpetuar-la. Segons l’exemple proposat, la persona que deixa de sortir a caminar, a més, estarà promovent el deteriorament de les seves capacitats físiques en deixar de fer aquesta activitat.

El tipus d’estratègia que sol ser més positiu a l’hora de realitzar un bon ajustament a la situació de dependència ha d’anar centrat en el problema. A continuació es descriuen exemples d’estrategies centrades en el problema.

 

Afrontament de pèrdues evolutives (reals o anticipades):

Tot ésser humà posseeix una idea de si mateix. Un autoconcepte, que es crea a partir de la percepció que tenim de nosaltres mateixos com a éssers amb atributs estables, que ens diferencien de la resta. A mesura que s’envelleix, és habitual trobar-se amb situacions que comprometen el nostre autoconcepte (canvis físics i psicològics, malaltia…) i que, com s’ha comentat, tenen conseqüències emocionals. En aquest sentit, la persona pot posar en marxa estratègies d’afrontament centrades en el problema, per mantenir estable el seu autoconcepte.

 

Aquestes estratègies es classifiquen habitualment en dos grans grups. El primer, seria el procés d’assimilació, a través del qual la persona s’esforça en aconseguir recursos (socials, tecnològics, materials) que li ajudin a obtenir las fites que persegueix. El segon, anomenat procés d’acomodació,  té a veure amb la modificació de les fites, convertint-les en objectius més realistes per assolir. Aquest segon grup augmenta a mesura que passen els anys. En qualsevol cas, no totes les pèrdues són fàcilment regulables a través d’estratègies de compensació.

 

Sovint les persones grans s’adapten millor a les malalties cròniques, tot i que puguin arrossegar incapacitat en major o menor grau. Es fàcil observar en ells estratègies d’afrontament centrades en l’emoció que la incapacitat genera. Iniciatives com reduir les seves expectatives funcionals o comparar-se amb persones del seu grup de referència que es troben en pitjor situació en són un exemple d’aquestes estratègies.

 

Una altra manera d’acomodació la trobem en la substitució d’uns objectius per altres. Es tracta d’un reajustament que ens posa fites que tenim a l’abast i que ens aporta sensació d’autonomia sobre la nostra vida. Molt sovint es tracta de lluitar per aconseguir mantenir les habilitats que encara es conserven.

Actitud empàtica i escolta activa

La cura d’una persona gran dependent pot venir acompanyada de grans problemes que ens veiem obligats a resoldre per nosaltres mateixos. Sovint es produeixen intercanvis de rols (ara és el fill o la filla el que es cuida de la mare o el pare, per exemple) i la persona dependent es troba en ple ajustament psicològic (com es comentava en l’apartat “afrontament de les pèrdues” i “afrontament davant la malaltia”). Aquests són factors que tenen influència sobre la dinàmica relacional que es produeix entre el cuidador i la persona dependent.

En afegit, algunes de les malalties que sovint generen dependència poden donar peu a que la persona mostri comportaments estranys o, si més no, diferents als que eren habituals en ella prèviament.

Una actitud d’escolta activa i d’observació ens ajudarà a entendre millor el que està succeint amb el nostre familiar. Això contribuirà a què, en la mesura del possible, puguem normalitzar la situació reduint no només l’impacte emocional que com a cuidadors ens suposa experimentar els canvis esmentats sinó també l’estrès que això genera en la relació personal.

                                               Carlos del Río

Psicòleg Col. 19217

Director del Centre de Dia per gent gran Vincles

Anuncis